Un artista és una persona que practica un art, o també pot ser algú molt hàbil, llest o eixerit, tot depèn del significat que triem del diccionari.

Per a mi, un artista és algú dotat d’una gran creativitat i sensibilitat, per això m’agraden tant aquests éssers observadors que quan els tens davant, no tens ni idea del que els estarà passant pel cap, però posaries la mà al foc que alguna cosa interessant ha de ser.

Avui he estat amb un artista. Ell dirà que m’equivoco, no recordo la correcció exacta que m’ha fet quan l’he classificat dins aquesta categoria, però no hi ha estat d’acord. Així som els artistes, no ens agrada que a les coses no se les anomeni pel seu nom i estem dotats sovint d’una malaltissa tendència al perfeccionisme.

Fa temps vaig comprar un parell de llenços per vestir la sala del meu apartament. Volia una creació única, feta per a mi i no comprada al Ikea o a qualsevol d’aquests llocs que venen teles en sèrie.

Una reconeguda il·lustradora catalana es va oferir per pintar-me’ls i jo vaig començar a pensar en la temàtica que volia que aquestes obres d’art tingueren.

Vaig pensar que els quadres estarien col·locats a un lloc molt visible de l’estança i que per tant, se’n parlaria d’ells (i jo hauria de participar en la conversa). Per tant, volia que les obres d’art que la meva amiga il·lustradora anava a pintar, parlessin d’un tema que a mi em despertés una mínima atracció.

Li vaig donar moltíssimes voltes, doncs sóc una dona un tant dispersa i tot a la vida em desperta certa curiositat, però els temes que més em rondaven eren l’erotisme, els fetitxismes, la dansa, la música i la ciutat de Barcelona.

Mentre jo em menjava l’olla, els llenços estaven pel mig del menjador fent-me nosa cada cop que havia de netejar, i per tant, vaig decidir treure’ls el plàstic protector i penjar-los en blanc a la paret, tal qual.

Un cop fet, me’ls vaig mirar i va començar a passar-me pel cap deixar-los així, doncs no hi ha cosa més suggeridora que un espai ple d’espai o un material preparat per ser transformat exhibint descaradament la seva virginitat a tot aquell que l’observa.

Mentida, la il·lustradora anava de cul i no hi havia manera que s’endugués els quadres i me’ls pintés, i aleshores vaig preparar aquest discurset per no dir la trista veritat. A qui no li agrada que li expliquin un conte en comptes d’una història feixuga?

Quan les meves visites veien les teles mudes penjades a sobre el sofà, hi ha via dos tipus de reaccions, les persones que es quedaven en blanc  –conjuntades elegantment amb les mateixes teles- i les que feien algun comentari divertit. Ah, i hi havia una tercera reacció, la que va tenir una de les meves companyes dient-me “olé tus huevos”.

Per tant, aquella obra d’art accidental, sense proposar-m’ho, va esdevenir una font d’humor que molts cops servia per trencar el gel. Em va semblar genial, doncs no hi ha cosa més estranya que estar asseguda davant un desconegut amb qui saps que en breu tindràs sexe, i l’humor és el salvavides perfecte per aquesta mena de situacions.

Avui, amb l’Artista, hem decidit que el quadre que està una mica més elevat representa la inspiració i l’altre, que està més avall perquè em feia mandra agafar el centímetre quan els vaig penjar,  la virginitat. Ah, no, no em feia mandra agafar el centímetre, el cas és que volia simbolitzar amb la diferència d’alçades dels quadres, la importància de la inspiració per sobre de la virginitat.

Un altre tret característic dels artistes és que estan entrenats a observar. No hi dediquen una part del seu temps reservada per a tal fi com una obligació, sinó que ho fan sense pensar, i ho fan molt bé de tan fer-ho i tant que els agrada.

El Jofre, l’artista que ha vingut avui a compartir una estoneta amb mi, em mirava i jo em sentia totalment despullada per la seva capacitat de veure més enllà, però sorprenentment em sentia segura, potser perquè sé que en el fons,  sóc un troç de pa, o potser perquè sé que la majoria d’artistes no tenen aquesta viciosa tendència d’avui dia a pensar malament de la gent.

Una altra gran característica d’aquesta curiosa fauna de la que parlo, els artistes, és que necessiten desenvolupar-se dins una certa autenticitat, per tant, avui he estat amb un home sensible, creatiu, observador, autèntic, interessant, creatiu, lliure de prejudicis i perfeccionista.

El Jofre m’ha llençat uns quants afalacs, i darrera les seves paraules he pogut olorar una inusual sinceritat i força. Cada cop que em deia que sóc preciosa mirant-me els ulls, semblava que confessar-me aquelles amoretes era la cosa més important de la seva vida, o potser, que mai havia pronunciat paraules semblants.

Jo feia temps que no em ruboritzava, és el que té estar amb un artista.

Una de les coses que més m’ha sorprés d’aquest home és que, un cop hem fet el nostre festival privat de luxúria, m’ha dit:

-“Una cosa sí que et demanaré, Fosca, que si algun cop no t’agrado o no estàs a gust amb mi, m’ho diguis, doncs no voldré estar amb tu. Si et semblo lleig o et causo rebuig, fes-m’ho saber, si us plau, doncs per a mi és condició indispensable per desenvolupar els nostres encontres que tu estiguis bé, encara que estiguem emmarcats en aquest context tan especial.”

Vatua l’olla, he pensat, sí senyor, això és el que demanaria jo si estigués a l’altra banda, doncs estic convençuda que el paper de client tampoc és fàcil.

I per sort, li he pogut ben assegurar que no caldrà que deixem de veure’ns.

Gràcies, artista!

 

Deja un comentario